Fa uns quants dies, al canal 3/24, el rector de la Universitat de Barcelona
(UB), Dídac Ramírez, va dir que l'aplicació del Pla Bolonya havia
estat un “nyap” i que els estudiants tenien raó. Aquest, i
d'altres, són uns fets que s'han materialitzat des de fa uns cursos
i que els estudiants feia anys i panys que veníem denunciant. Tot i
això, com sempre; a aquells estudiants que protestaven, es tancaven,
debatien i feien sentir la seva veu, no se'ls va fer cas.
Vaig
començar a militar en el sindicalisme estudiantil de l'Esquerra
Independentista ja fa uns anys a la Coordinadora d'Estudiants dels
Països Catalans (CEPC) quan aquesta estava en el procés final de
confluència amb l'Alternativa Estel (AE). A partir de la formació
del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) he militat a
la URV i ara mateix a la UdG on estic cursant un màster. Aquests
anys d'una visió global del procés de lluita contra Bolonya, la
implantació, la privatització progressiva de la universitat i les
actuals retallades, em donen lloc a expressar la meva humil opinió
respecte del que està passant a la universitat pública dels Països
Catalans.
Abans
del boom de la lluita contra el Pla Bolonya al voltant de 2008, la
protesta i advertència del nefast pla ja feia anys que corria per
les aules del nostre país de la mà del SEPC i d'algunes assemblees
de facultat. En aquells moments ens ignoraven i ens tractaven de
“radicals”. Més tard, quan van veure que el moviment estudiantil
anava de debò, van dir que dèiem mentides, que érem uns exagerats
i que només volíem buscar confrontació sense cap argument.
Segurament, alguns pensaven (altres sabien que teníem raó) que érem
uns queixosos i que el Pla Bolonya portaria bons fruïts a les aules
universitàries.
Ens
venien la moto de que el Pla Bolonya portaria més facilitats per
traslladar-se per Europa a estudiar (quan no és cert i a més a
molts països els graus són de tres anys), que les classes serien
més participatives i esponjades (quan any darrere any hi ha
increment de ràtio i la majoria de classes no s'imparteixen des de
cap punt de vista des d'una educació popular); i que sortiríem de
la universitat millor preparats (quan s'ha vist que al contrari,
sortim pitjor preparats, amb menys optativitat i sense la utilitat de
les “meravelloses” competències). I el que no ens deien es que
el principal objectiu de l'aplicació del Pla Bolonya era la
privatització i elitització de la universitat pública.
Cada
cop, el sector privat té més pes i més decisió en els afers de la
universitat i el coneixement. La mercantilització dels continguts i
l'ensenyament cada any s'ha fet més palès. En aquest procés hi ha
jugat un paper clau els Consells Socials de les universitats, els
rectors, els governs autonòmics i centrals i la burgesia del nostre
país (i dels veïns) que té molt d'interès que aquest procés
segueixi endavant.
Avui
dia, podem veure, encara més clar, com els bancs i les grans
empreses controlen la nostra societat i exprimeixen al màxim als
treballadors. Veiem com fan fora de casa seva a molta gent, com cada
cop tenen més implantació a les universitats, com apugen els preus
de les matrícules universitàries o com incentiven que els
estudiants vagin a la universitat privada (no és d'estranyar amb les
vinculacions que, per exemple, té el conseller Mas-Colell). I tot
això ja ho venien fent fa anys, abans de la “famosa crisi”. Ara,
els governants ens diuen “que no hi ha més remei” i s'ha de
retallar els serveis socials, privatitzar la sanitat i l'ensenyament;
i que això no és culpa dels bancs, ni de la burgesia, ni dels
lladres de guant blanc; sinó que els “ciutadans hem estat per
sobre de les nostres possibilitats”. Mentida! Aquesta és una de
les noves mentides que ens volen colar, com aquella de les bondats
del Pla Bolonya.
És
per tot això, que hem de dir ben fort i clar que no ens els creiem,
que no ens enganyin amb les seves paraules. No ens creurem ni les
accions ni les declaracions que fan dia rere dia Anna Maria Geli,
Francesc Xavier Grau, Andreu Mas-Colell, Artur Mas, José Ramón
Bauzà, François Hollande, José Ignacio Wert, Mariano Rajoy, Durao
Barroso, Angela Merkel o Christine Lagarde, etc. No ens les creurem,
per que ells no volen el benestar pels estudiants i per classe la
treballadora en general; ells volen accelerar, encara més, aquest
engranatge del capital que fa que cada cop hi hagi més persones
sense pràcticament res i quatre que s'ho embutxaquen tot.
És
per això, que teníem i tenim raó. I per això mateix, hem de
seguir amb la lluita que vam deixar molt amunt el curs passat. Hem de
lluitar contra aquesta privatització que ens estan colant a la
universitat, però també a la sanitat i en d'altres àmbits cada
dia. Hem de lluitar contra l'augment de taxes i per una universitat
pública i de qualitat al servei de les classes populars i no dels
“mercats”. Hem de lluitar per a construir una universitat
popular, antipatriarcal i catalana on els joves ens formem també com
a persones compromeses amb la societat. Hem de lluitar contra la
mercantilització de l'ensenyament i la precarietat laboral encara
més forta arran de les últimes reformes. Hem de lluitar per la
democratització dels centres d'ensenyament i fer front a
l'estratègia universitària 2015 que ens volen imposar. En
definitiva, hem de lluitar per a construir una universitat millor.
I
com va dir Karl Marx, la pitjor lluita és la que no es fa. Potser
ens podem equivocar, potser patirem algunes derrotes; però al final
guanyarem. Ells ho saben i per això, cada cop ens ataquen i ens
reprimeixen més. Guanyarem, i aconseguirem una educació com cal, en
un país lliure, i en una societat pròspera i per a tothom; i no, al
servei del capital.
Els
estudiants combatius, que cada cop som més; vam tenir la raó, la
seguim tenint i la tindrem. La història posarà cadascú al seu
lloc, i aquest és el moment de lluitar.
Sergi
militant
del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans (SEPC) a la UdG
